El poder per al poble, d'Annette Pacey
(Originàriament publicat en anglès a Metropolitan. Fotos de Diana Delgado Pineda)

He quedat amb la Liz Castro en un espai de coworking lleugerament caòtic, amb marcs de bicis penjats de les parets i una escala groga que puja fins a un loft on ella té un espai de treball. Una gran selecció de teles de colors brillants està apilada en un prestatge darrera el seu escriptori i hi ha una màquina de cosir al costat del seu ordinador —no es tracta d'una màquina antiga per decoració sinó una versió completament moderna, enfilada i a punt per utilitzar-se—. M'explica que es fa roba, però que avui no porta cap creació seva.

La Liz és una nord-americana coneguda a Catalunya sobretot pel seu activisme a favor de la independència. És l'autora d'un parell de dotzenes de llibres sobre l'edició digital i és una de les veus més prominents a Twitter que explica les raons de ser de la República Catalana als seus 44.000 seguidors.

Recentment, ha posat l'atenció a un altre tipus de poder del poble: ha creat i dirigeix la nova plataforma de micromecenatge, Aixeta. L’Aixeta és una web de subscripcions pagades per mecenes per facilitar que els creadors trobin i rebin suport del seu públic perquè puguin concentrar el temps en crear i preocupar-se menys pels ingressos.

La seva experiència profesional com a editora digital li ha demostrat que la tecnologia pot ajudar als projectes petits a trobar el seu nínxol de mercat. "Tota la meva vida em sembla una progressió molt natural," explica. "Als anys 80 editava llibres sobre el Macintosh en castellà, quan hi havia, ja saps, quatre usuaris de Mac a l'Estat. Als anys 2000 escrivia llibres sobre Catalunya en anglès. És un mercat petit, però existeix."

Recordo haver descobert la Liz a Twitter durant els dies tumultuosos al voltant del referèndum de l'1 d'octubre, quan depenia de les seves traduccions tuitejades en directe dels discursos de polítics catalans per estar al cas del que estava passant. A les xarxes pot ser controversial però en persona, no dona la impressió de ser una activista radical. Amb 50 i pocs anys està relaxada, amb els ulls somrients i acollidors darrera les ulleres, i els cabells de color castany rinxolats que semblen que empenyen cap a la desobediència.

Fa més de 30 anys que la Liz va venir per primera vegada a viure a Barcelona. Poc habitual per una estrangera en aquella època; parlava català, i això sorprenia i feia gràcia als autòctons. Va ser el principi d'un enamorament per tota una vida per un lloc, una cultura i una llengua, que omplirien una gran part de la seva vida.

“Hi ha alguna cosa de Barcelona que sempre m'ha atret, alguna que cosa que em crida d'aquest lloc. Sempre em trobo a gust aquí,” diu. “Per mi, la part més important sempre ha estat l'èmfasi en la connexió amb la comunitat.”

Tot i que la Liz va tornar als Estats Units amb el seu (ara ex) marit català a principi dels 90, va mantenir la connexió amb Catalunya. Els seus tres fills van créixer parlant català i la família visitava Barcelona regularment. Observava amb interès el creixement del moviment independentista des del 2010. Inspirada, va començar a utilitzar els seus coneixements d'edició digital per portar la història de Catalunya a un públic angloparlant.

Ajudant el periodista Matthew Tree a fer un recull dels seus escrits en el llibre “Barcelona, Catalonia: A view from the inside” la Liz va començar a connectar-se amb més gent del moviment a favor de la independència, fent-se de l'Assemblea Nacional Catalana quan es va constituir el 2011 i després servint com a coordinadora de la Comissió d'incidència internacional. 

L'11 de setembre del 2012, el dia de la Diada, va haver-hi una manifestació enorme a favor de la independència a Barcelona: marcava el començament d'una nova intensificació en la lluita per la independència. Mentre era un esdeveniment força significatiu a Catalunya, la Liz encara vivia als Estats Units en aquell moment i s'adonava que la resta del món continuava ignorant el que hi passava.

“Una de les coses curioses sobre el procés cap a la independència catalana és que ningú en sabia gaire perquè tota la informació estava en català. És irònic que la llengua sigui tan important i alhora una barrera. Vaig pensar que podia traduir tots els tuits i em vaig passar tot el dia a la meva granja/estudi a Massachusetts traduint tota la manifestació de la Diada a l'anglès a Twitter.”

L'any següent, va fer servir la plataforma mataronina de Verkami per finançar via el micromecenatge un projecte d'un llibre —una col·lecció d'assajos escrits per polítics i altres personalitats catalanes del moviment independentista de màxim nivell i els va traduir i editar en un llibre que es diu “What's up with Catalonia?” (també en castellà)—. Però, explica, recaptar diners no era la raó principal de la campanya de micromecenatge. “Fer un llibre és relativament fàcil, però distribuir-lo i fer que la gent el llegeixi és molt difícil,” diu. “Tenia la idea que, amb la campanya de micromecenatge, la gent se’l faria seu i el compartirien. I m'encanta la idea que tothom hi contribueixi una mica.”

La Liz va tornar a viure a Barcelona permanentment el 2013. Convençuda de l’efectivitat del concepte del micromecenatge, el va fer servir per altres projectes, entre ells el llibre Molts granets de sorra, editat el 2016, que documenta el progrés del moviment d'independència de Catalunya amb històries i fotografies. Li suggereixo que la seva creença en el poder del poble enllaçat amb el seu activisme la va portar a muntar l'Aixeta, i assenteix amb el cap. “La idea és que no has d'esperar que cap persona o institució important et digui ‘Sí, pots fer això’. Ara, amb aquestes eines, pots connectar-te amb la resta de la comunitat, i mitjançant petites contribucions, pot finançar coses que no podries fer abans. I la gent ho fa, funciona de debò.”

L'Aixeta està inspirat en l'empresa americana Patreon. Els subscriptors financen els creadors de manera continuada i no només un projecte concret. Els creadors reben uns ingressos regulars mensualment i els subscriptors tenen accés preferencial a l'obra dels creadors. “Podries anar a conèixe’ls. Potser vas a una exposició d'un artista o a un concert d'un músic o participes en un club de lectura amb un autor. També és bo pels creadors, els agrada tenir el feedback. És més que una cosa financera, és una relació.”

A diferència de Patreon, però, Aixeta s'ha format com una associació sense ànim de lucre. La plataforma es queda el 5% de les donacions per cobrir les despeses però la resta es torna als creadors en forma de premis, beques i promocions. El repte, diu la Liz, és convèncer la gent que es pot fer aquí, persuadir-los que la costum de finançar les arts per donacions no és una cosa exclusivament americana. “Crec que els catalans pensen ‘nosaltres no donem suport financer tan fàcilment’” diu. “Però la realitat és que sí que ho fan. He fet tres campanyes de micromecenatge i he recaptat molts diners per diferents projectes. Penso que si podem animar a la gent a entendre que aquesta és una manera real per guanyar suport, la comunitat també s'hi apuntarà.”

La Liz i el petit equip darrera l'Aixeta tenen grans ambicions. Fins avui, tenen 155 artistes a la plataforma però ella pensa que poden generar suport per milers d'artistes. M'explica la gran varietat de coses creades pels creadors actuals: escriptors, pintors, músics i fins i tot una dona que crea el que anomena "grafitireceptes". “Hi ha un home que fa tasts de formatge i concerts i presentacions de llibres en el seu corral —és meravellós—. Hi ha tota mena de gent amb tota aquesta creativitat, i nosaltres volem donar-los el temps i recursos perquè puguin compartir això amb tots nosaltres”, diu.

Quan ens acomiadem, penso que tant si són projectes creatius com de canvi polític, la creença de la Liz en el poder del poble és el que l'empeny i el que la fa ser optimista sobre el futur: “Amb les eines d’internet i l'auto-finançament podem fer coses que abans no podíem perquè calia buscar el permís d'algun poder més alt”, diu. “Ara pots anar directament a la gent a qui interessi el que vols crear i ells et poden donar suport directament, tot i que siguin granets de sorra individuals.”