-
128
Mecenes
Un regal de Guerau X. Casol per al Calendari d'advent 2020 de l'Aixeta
16D Guerau X. Casol
Aquest vídeo encara s'està processant
L’escriptor Guerau X. Casol fa el 18é regal del Calendari d'Advent amb un vídeo de presentació i un conte perquè coneguis el
seu estil sensible i proper. Visita la seva pàgina per llegir més relats seus i subscriure-t'hi.
---
Estimats mecenes i lectors,
Us parlo des del meu humil despatx vigatà on m'inspiro per escriure relats de tot tipus. Des de la ciència ficció, passant per la literatura més social i acabant per l'ontologia més heretge i descarnada En aquest petit lloc es fan grans les meves històries, algunes es forgen quan estic tornant de la feina o quan l'ociositat no em satisfà. Totes elles tenen en comú el propi esdevenir més o menys macabre de la nostra realitat i la meva voluntat d'entreternir-vos, fer-vos riure i fer-vos plorar. La vida a vegades és fotuda i altres cops ens regala plaers insospitats, el cert és que mai ens deixa de sorprendre amb els seus revolts i viaranys. A vegades ens deixa a port i d'altres ens fa creuar la tempesta però generalment ens permet l'opció de fer la nostra tria.
seu estil sensible i proper. Visita la seva pàgina per llegir més relats seus i subscriure-t'hi.
---
Estimats mecenes i lectors,
Us parlo des del meu humil despatx vigatà on m'inspiro per escriure relats de tot tipus. Des de la ciència ficció, passant per la literatura més social i acabant per l'ontologia més heretge i descarnada En aquest petit lloc es fan grans les meves històries, algunes es forgen quan estic tornant de la feina o quan l'ociositat no em satisfà. Totes elles tenen en comú el propi esdevenir més o menys macabre de la nostra realitat i la meva voluntat d'entreternir-vos, fer-vos riure i fer-vos plorar. La vida a vegades és fotuda i altres cops ens regala plaers insospitats, el cert és que mai ens deixa de sorprendre amb els seus revolts i viaranys. A vegades ens deixa a port i d'altres ens fa creuar la tempesta però generalment ens permet l'opció de fer la nostra tria.
Us convido a visitar el meu perfil i a llegir alguns dels meus relats gratuïts si encara no sou mecenes, i si ja en sou a continuar donant-me idees per escriure i fer que tot aquest confinament sigui una mica menys etern.
Sempre vostre
Guerau X. Casol
Salt ontològic
Una baixada al propi infern.
Això no havia passat mai i el portava de corcoll, despreciava aquell sentiment que s'havia apoderat de tot ell, no era gens comú que el sentís. De fet no tenia cap paraula per a fer-lo servir quan es referia a si mateix, però creia que n'hi deien ira o enuig o totes dues coses a la vegada. Però és que tot allò era nou per a ell, junt amb l'enuig un altre sentiment es desenvolupava en el seu si, la por. Aquell sí que era un sentiment fort, l'envaïa sovint des de que s'havia produït aquell error, o així creia que n'hi deien algunes de les seves creacions.
Però és que mai li havia passat res semblant, en tota l'eternitat, i tot allò el feia dubtar de la seva capacitat i en general de les seves facultats, ho va tornar a provar, com el nen que no sap resoldre un problema matemàtic i ho prova del dret i del revés i malgrat tot no se'n surt. No va passar res, altre cop una prova fallada, un error. No, sens dubte tot allò no era gens comú. Va comprovar que tot el procediment fos correcte malgrat generalment no li calia obeir a cap procediment. Simplement el que ideava es feia, sense gaire rebombori ni cap gemec, sense haver d'avenir-se amb la programació.
Però aquell cop no, i ja eren dues vegades les que això passava. Simplement el buit, quan generalment amb una espurna del seu pensament s'hagués desplegat tot allò que ell havia ideat. Però aquell cop no, aquell cop res, i el darrer tampoc, tampoc res. La por ja no era un sentiment passatger, cada cop s'apoderava més d'ell i no li permetia pensar amb la claredat que se li pressuposava, per contra només hi havia el dubte. Amb les coses més banals apareixia com un senyal d'advertència que no el permetia realitzar cap dels seus propòsits i altre cop la ira que li feia perdre el nord, que el buidava de la seva potència infinita.
Com que ja no creava només li quedava contemplar el que ja havia creat. I a poc a poc la seva misericòrdia desapareixia, a mesura que la por i la ira el posseïen. Sovint baixava a veure les seves creacions, intentant influir en elles malgrat ell mateix s'havia imposat temps enrere la norma de no posar-s'hi, de deixar al lliure albir les seves decisions. Però fet i fet, per què deixar-los fer sense el seu guiatge? Aquelles bèsties eren creacions seves, no tenia cap sentit deixar-los fer, tenia la responsabilitat de si més no perfeccionar-los car no en podia crear de noves.
Però aquelles bèsties, aquelles bèsties no eren pas com ell, no gaudien de cap atribut que les fes úniques i creadores, potser era això. Potser les havia fet tan malament que ell mateix s'havia contaminat amb aquella imperfecció. Per això dubtava, per això la ira s'havia apoderat del seu ésser, per això la por. Les sentia gemegar, plorar, queixar-se, lluitar, discutir-se i ben pocs cops mostrar-se úniques i creadores. Fet i fet pensava que no hi havia motiu per deixar-les fer. Com els nens, així n'hi deien elles, els hi calia guiatge, un tutor savi i sever.
Els seus poders atreien a aquelles bordes creacions i era fàcil convèncer-les perquè fessin allò que ell els hi manava. Una mica de coloraines, un so i un aroma potent i aquelles bèsties s'ho empassaven tot, se les podia fer creure o enutjar-se o lluitar entre elles per les més mínimes recompenses. Eren imperfectes, i l'havien fet imperfecte a ell.
Ja mai tornava al seu món, allí amb les seves bordes creacions podia ser imperfecte, podia mostrar enuig, podia desconsolar-se o per contra podia ser feliç i sentir-se superior. Allà podia ser malferit però també podia malferir, no li calia la seva omnipotència perquè ja era més potent que la resta. Almenys allà era algú més que no pas al lloc d'on era on mai no passaria de ser un déu menor.
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.