Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Aixeta

NotIcias sobre aixeta

  • 126
    Mecenas

L'art de demanar

L'Aixeta existeix en part gràcies a l'Amanda Palmer i el seu llibre, L'art de demanar. En el llibre explica com va arribar a connectar amb els seus seguidors mitjançant el micromecenatge continu de Patreon (que va ser la inspiració de l'Aixeta) i per què hem d'aprendre a demanar.

Hem fet una traducció de les primeres pàgines del llibre. Si li vols enviar un tuit demanant que ens deixi traduir-lo integrament al català, nosaltres no et pararem. Mentrestant, llegeix les primeres pàgines aquí en català i disfruteu i penseu. Bon nadal.

L’Art de demanar, d’Amanda Palmer

QUI TÉ UN TAMPÓ? M'HA VINGUT LA REGLA. Ho anuncio en veu alta a ningú en particular en un lavabo de dones d'un restaurant de San Francisco, o en els vestuaris unisex d'un festival de música a Praga, o a uns a qui agafo desprevinguts en una cuina d'una festa a Sydney, Munich o Cincinnati.
Invariablement, arreu del món, he vist i he sentit el soroll de mans femenines remenant en motxilles i bolsos, fins el moment triomfal en què una desconeguda n'extreu un amb un somriure. No s'intercanvien mai diners. L'entesa universal no parlada és:
Avui em toca a mi acceptar el tampó.
Demà et tocarà a tu.
Hi ha un cercle constant kàrmic de tampons. També existeix, constato, amb mocadors, cigarretes i bolis.
Sovint m'he preguntat: hi ha dones que estan MASSA avergonyides per demanar? Dones que preferirien ficar un bon grapat de paper de vàter a les calces en lloc de demanar un favor a una sala de desconegudes? Deuen d’haver-n'hi. Però no en sóc pas una. De cap manera. No tinc gens de por de demanar. Per qualsevol cosa. 
NO TINC VERGONYA.
Em sembla.
***
Tinc 38 anys. Vaig començar la meva primera banda, The Dresden Dolls, quan en tenia 25, la qual cosa, a ulls de la indústria musical tradicional, és una edat geriàtrica per començar.
Durant els últims 13 anys, més o menys, he estat de gira constantment, poques vegades he dormit al mateix lloc més d'un parell o tres de nits, tocant música sense parar per a la gent, en gairebé cada situació imaginable. Clubs, bars, teatres, poliesportius, festivals, del CBGB de Nova York fins a la Casa de l'Òpera de Sydney. He tocat vespres sencers al Boston Symphony Hall. He conegut i he anat de gira amb els meus ídols—Cyndi Lauper, Trent Reznor de Nine Inch Nails, David Bowie, "Weird Al" Yankovic, Peter de Peter, Paul and Mary. He escrit, tocat i cantat centenars de cançons en estudis de gravació d’arreu del món.
Estic contenta d'haver començat tardet. Em va donar temps per tenir una vida real, i molts anys en els quals havia de descobrir de manera creativa com pagaria el lloguer cada mes. Vaig passar els últims anys de l'adolescència combinant dotzenes de feinetes, però sobretot treballava d'estàtua viva: una actriu de carrer de peu al mig de la vorera vestida de núvia amb la cara pintada de blanc. (Ens has vist, oi? Gent rara que som. Segurament t’havies demanat qui érem a la Vida Real. Salutacions. Som de veritat.)
Ser una estàtua era una feina en què encarnava la pura manifestació física de demanar: vaig passar cinc anys enfilada a una caixa d’ampolles de llet amb un barret als peus, esperant que els vianants hi deixessin un dòlar a canvi d’un moment de connexió humana.
Però també vaig explorar altres formes d’ocupació instructives als vint-i-pocs: feia de cambrera de cafè i gelats per 9,5 dòlars l’hora (més propines), una massatgista sense llicència veient clients a la residència d’estudiants on vivia (sense ‘finals feliços’, 35 dòlars l’hora), una consultora de brànding i de noms per a empreses punt-com (2.000 dòlars per un llistat de noms de domini disponibles), una dramaturga i directora (normalment sense cobrar; de fet, normalment hi perdia diners comprant l’atrezzo), cambrera en un jardí de cerveses alemany (uns 75 marcs alemanys la nit, amb propines), una venedora de roba reciclada de botigues de segona mà i revenuda al centre social de la uni (a vegades feia 50 dòlars al dia), una ajudant en una botiga d’emmarcar quadres (14 dòlars l’hora), una actriu en films experimentals (pagada en alegria, vi i pizza), una model nua per a classes de pintura i dibuix en escoles d’art (12-18 dòlars l’hora), una organitzadora i amfitriona de salons subterranis finançats només amb donacions (normalment cobrant just el necessari per cobrir el cost de l’alcohol i l’espai), una guarda-roba a festes il·legals de loft de sexe fetitxista (100 dòlars la festa), i via aquella feina, una ajuntant de cosir per a un fabricant de manilles de cuir a mida (20 dòlars l’hora), i —puntualment— una dominàtrix (350 dòlars l’hora; però hi havia, és clar, despeses importants i imprescindibles de roba i accessoris).
Cada una d’aquestes feines em va ensenyar alguna cosa sobre la vulnerabilitat humana.
Sobretot, vaig aprendre molt sobre demanar.
Pràcticament cada trobada humana important es pot destil·lar en l’acte i l’art de demanar.
Demanar és, en si mateix, el bloc de construcció fonamental de qualsevol relació. Constantment i en general indirectament, sovint sense paraules, demanem els uns als altres—als caps de la feina, a les parelles, als amics, als empleats—per construir i mantenir les relacions que tenim conjuntament.
Em podries ajudar?
Me’n puc fiar de tu?
Em faràs mal?
Estàs segur que me’n puc fiar de tu?
I molt sovint, a sota de tot, totes aquestes preguntes originen en el desig bàsic i humà de saber:
M’estimes?
El 2012 em van convidar a fer una ponència en una conferència TED, i va ser un gran repte: no sóc una oradora professional. Havent lluitat molt públicament per cancelar el meu contracte amb una discogràfica important feia uns anys, vaig decidir que intentaria buscar ajuda dels meus seguidors a Kickstarter per fer el proper disc. Es tracta d’una plataforma de micromecenatge que acabava d’obrir les portes a milers de creadors perquè poguessin finançar la seva obra amb el suport directe dels seus fans. Els meus mecenes a Kickstarter van contribuir amb 1,2 milions de dòlars per fer la precompra del meu següent disc, Theatre is Evil (el teatre és malvat), convertint-lo en el projecte musical més gran de la història del micromecenatge.
El micromecenatge, per als no iniciats, és una manera de captar diners per a les propostes (creatives, tecnològiques, personals i d’altra mena) demanant que els individus contribueixin a un conjunt de finançament online. Plataformes com Kickstarter, Indiegogo i GoFundMe han sorgit arreu del món per facilitar la transacció entre els que demanen ajut i els que responen a aquesta crida, i fan que la transacció sigui tant pràctica como sigui possible
Com qualsevol eina de transaccions, però, s’ha fet complicat. Sembla que hi ha un mon salvatge d'artistes i creadors de tota mena que intenten provar aquests nous sistemes d’intercanviar l’art pels diners. La mera existència del micromecenatge ens ha presentat a tots amb unes preguntes més grans fonamentals
Com demanem ajut els uns als altres?
A qui podem demanar-ne?
A qui se li permet demanar-ne?
El meu Kickstarter va tenir un èxit dramàtic: els meus mecenes, uns 25.000, ja havien estat seguint la meva història personal durant anys. Estaven encantats d’ajudar i facilitar la meva independència d’un segell discogràfic. Però, a part de trucades de periodistes que no em coneixien de res (normal ja que no havia aparegut mai a la revista Rolling Stone) sorpresos per l’ajut de tota aquesta gent, em van sorprendre algunes de les reaccions negatives a l’èxit de la campanya. En començar aquesta promoció, havia entrat de ple en un debat cultural més ample en plena marxa sobre si s’hauria de permetre el micromecenatge. Alguns crítics el consideraven de manera despectiu com una mena de pidolar digital.
Es veu que era desagradable demanar. Es van fixar en mi perquè era la pitjor de tots per moltes raons: ja m’havien promocionat un segell discogràfic important, tenia un marit famós, i era una narcisista implacable.
Les coses van anar de mal en pitjor durant els mesos després del Kickstarter quan vaig anar a fer una gira mundial amb la meva banda i vaig demanar com feia normalment als musics locals d’acompanyar-me de manera voluntària a l’escenari per unes quantes cançons. Érem una comunitat petita i havia estat fent coses així durant molts anys. Em van escorxar en la premsa. 
El meu èxit de micromecenatge, a més a més de l’atenció que va atraure, va portar a la conferència TED de convidar-me a mi, una músic de rock independent, per xerrar 12 minuts a l’escenari que normalment es reservava per científics, inventors i educadors de primer nivell. Intentar esbrinar el que havia de dir i com dir-ho, em, per dir-ho suau, posava molt nerviosa. 
Vaig considerar escriure una òpera de dotze minuts d’art performatiu, amb ukulele i piano, dramatitzant la meva vida sencera des de l’Úter fins al Kickstarter. Per sort, vaig decidir en contra i vaig optar a fer una explicació planera de la meva experiència com a artista de carrer, el meu èxit de micromecenatge i la turmenta en contra posterior, i com vaig veure que hi havia una connexió inqüestionable entre els dos.
Mentre l’anava escrivint, enfocava la meva xerrada TED a un perfil molt específic del meu entorn social: els meus amics músics avergonyits i incòmodes. El micromecenatge els excitava però també els posava nerviosos. Havia estat ajudant a molts amics amb les seves campanyes a Kickstarter i havia xerrat amb ells en bars locals, a festes, als vestuaris abans d’un concert. Volia adreçar un tema fonamental que m’havia estat preocupant: Dir als meus amics músics que no passava res demanar. Era correcte demanar diners, i era correcte demanar ajut.
Molts dels meus amics ja havien utilitzat el micromecenatge de manera exitosa per possibilitar noves obres: discos, projectes de pel·lícules, instruments inventats, festes d’art en vaixells fets de brossa reciclada—coses que mai no haguessin pogut existir si no hagués hagut aquesta nova manera de compartir i intercanviar energia. Però molts altres encara s’hi barallaven. Havia estat observant.
Cada petició de micromecenatge online té un vídeo en el que el creador explica la seva missió i fa el seu reclam. Em trobava reaccionant amb vergonya a la desfilada de vídeos de micromecenatge en els que els meus amics miraven (o intentaven no mirar) a la càmera, tartamudejant, Val, he he, és el moment incòmode! Hola a tots i a totes, uh, ja hi som. Òstia puta. Ens sap súper greu demanar-vos, quina vergonya que ens fa, però, si us plau, ajuda’ns a finançar aquest àlbum perquè..
Volia explicar als amics que no només era innecessari actuar tot avergonyit i llastimós, sinó que era contraproduent.

Els volia explicar que la veritat és que a molta gent els encanta ajudar artistes de la manera que puguin. Que això no és un joc de només un costat. Que els artistes treballadors, i els seus públics agraïts eren dues parts necessàries d’un ecosistema complexe. I que la vergonya contamina un ambient de demanar i donar que creix amb confiança i transparència. Volia poder donar-los una mena de permís universal i còsmic de deixar de demanar perdó i deixar de menjar-se el coco i per l’amor de déu, senzillament, DEMANAR!
Em vaig preparar durant més d’un mes, caminant amunt i avall en el soterrani d’una casa llogada i practicant el guió de la xerrada TED davant de dotzenes d’amics i familiars, intentant condensar tot el que havia de dir en dotze minuts. Llavors, vaig volar fins a Long Beach, Califòrnia, vaig respirar a fons, vaig fer la xerrada, i em van donar una ovació dempeus. Pocs minuts de deixar l’escenari, em va venir a saludar una dona a la recepció de la sala de conferències, i es va presentar.
Jo encara estava embadalida. La xerrada m’havia ocupat tan tros del cervell i per fi, ja el tornava a tenir per mi.
Sóc la coach dels ponents d’aquest lloc, va començar.
Em vaig congelar. La meva xerrada havia de ser exactament 12 minuts. Havia fet varies pauses, i havia perdut el meu lloc, i n’havia passat bastant més que 13. Merda, vaig pensar, TED m’acomiadarà. Vull dir, no em podien acomiadar exactament. Ja s’havia fet. Però tot i així. Li vaig donar la ma.
Hola! Em sap súper súper greu que vaig excedir el temps límit. Molt greu. Em vaig perdre totalment. Va estar bé de totes maneres? He TEDejat bé? M’acomiadeu?

No, tonta, no t’acomiadem. En absolut. La teva xerrada... I no podia continuar.
Els ulls li omplien de llàgrimes.
Estava de pedra jo. Per què em mirava la coach de ponències TED, com si estigués a punt de plorar?
La teva xerrada em va fer adonar-me d’una cosa que he lluitat durant anys. També sóc artista. Escriptora de guions. Tinc tanta gent disposada a ajudar-me i l’única cosa que haig de fer és ... però no puc... no he pogut...
Demanar?
Això. Demanar. Així de senzill. La teva xerrada m’ha desencallat una cosa molt profunda per mi. Per què collons ens costa tant demanar, sobre tot si els altres estan tan disposats a donar? Així que moltes gràcies. Quin regal que m’has fet.
La vaig abraçar. 
I ella només va ser la primera.
Dos dies després, es va penjar la xerrada a la pàgina de TED i a YouTube. En un dia ja s’havien fet 100.000 visualitzacions. Aleshores un milió. Un any més tard, 8 milions. No eren les visualitzacions que m’agafaven desprevinguda sinó les històries que les acompanyaven, tant als comentaris online com de la gent que em parava pel carrer per demanar compartir un moment, no perquè coneixien la meva música, sinó perquè em reconeixien de la xerrada.
Els infermers, editors de diaris, enginyers de química, mestres de ioga, i camioners que tenien la sensació que m’havia adreçat directament a ells mateixos. Els arquitectes i els coordinadors d’ONGs, i els fotògrafs independents que em deien que sempre els havia costat demanar. Molts d’ells m’abraçaven, em donaven les gràcies, ploraven.
La meva xerrada els havia arribat molt més enllà dels rockeros independents tímids que trobaven impossible demanar 5 pavos a Kickstarter sense amagar-se la cara en una bossa de paper. 
Els vaig agafar la ma a tothom, vaig escoltar les seves vivències. Els propietaris de negocis petits, els dissenyadors de panells solars, els bibliotecaris de col·legis, els planejadors de bodes, treballadors d’ajut a l’estranger...
Hi havia una cosa molt clar: aquesta gent no eren músics espantats. Eren només... gent.
Havia tocat en el nervi, era evident. Però QUIN nervi, exactament?
No tenia una bona resposta per aquesta pregunta fins tornar a pensar en la casa de Neil, la nit abans de la nostra festa de noces.

***
Uns anys abans que passés tot això, vaig conèixer Neil Gaiman.
Neil és famós, per a qualsevol escriptor. És famós per a qualsevol persona.
Durant molts anys, en Neil i jo ens havíem perseguit l’un a l’altre per tot el món en les esquerdes dels nostres calendaris, jo en la Carretera Sense Fi de Rock i Roll i ell en el carrer paral·lel de l’Escriptor de Gira, enamorant-nos en diagonal i a velocitats variades, abans de casar-nos de cop al menjador d’uns amics perquè no aguantàvem l’estrès d’una boda gegant.

No volíem faltar el respecte a les nostres famílies, però, així que vam prometre que els faríem una festa de casament oficial de familiars un parell de mesos més tard. (Neil és Britànic i també ho són molts cosins meus.) A més, el lloc era màgic: Neil tenia una casa en una illa petitona a Escòcia, que per casualitat era el lloc de naixement de la meva àvia materna. És una roca coberta de gespa, impressionant però desolada, bufada pel vent, des d’on els meus avant passats havien fugit a buscar un futur menys impressionant però també menys desolat en els barris prometedors del Bronx.
La nit abans de la festa de casament, Neil i jo vam anar a dormir d’hora per estar ben descansats, a l’espera d’un dia èpic d’organització de la festa, menjar, beure i introduir nerviosament 200 parents els uns als altres. Els tres fills adults de Neil s’allotjaven a la casa amb nosaltres a més a més de la mare del Neil i diversos parents dels Gaiman. Tots estaven acollits al llit, a l’altre costat del passadís, al pis de dalt, i amb uns quants cosins jovenets fent la vida salvatge amb tendes a la gespa de darrera de la casa.
I al segon pis de la casa, mentre Neil dormia al meu costat, jo patia un atac de pànic de primera.
Suposo que al fons de tot, m’estava esverant la idea de casar-me. Punt. Tot de sobte s’havia fer molt real, amb tota aquesta família. Què feia? Qui era aquest paio?
Però sobre tot, m’estaven preocupant els diners.
La meva campanya Kickstarter estava a punt de llançar-se i tenia força confiança que entraria molts diners—ja havia fet els números—però no estava de gira, era al nord d’Escòcia, fent una festa de casament, i muntant una nova banda, no guanyant res. Just havia parlat amb el meu gestor, que m’havia informat que no tindria suficient per pagar als ajudants d’oficina, la banda, els que m’acompanyaven de gira i les despeses fixes mensuals a menys que ho deixés tot de cop i sortia de gira immediatament—o a menys que demanés un préstec per cobrir el forat durant un parell de mesos abans que els diners del Kickstarter i la nova gira arribessin.
No era una situació nova. Malgrat la consternació repetida dels meus mànagers, ja havia passat la major part de la meva vida adulta tornant a invertir tots els beneficis del meu negoci al proper projecte artístic o de gravació, una vegada havia recuperat els costos. Al llarg de la meva carrera rockera-i-rollera, havia estat rica, pobre, i entre mig... i mai no havia prestat gaire atenció a les xifres finals a menys que estigués sense un duro, que també passava de tant en quan amb una despesa inesperada d’impostos o el fracàs imprevist d’un espectacle de gira. I això tampoc no era mai el final del món. Demanava els diners per passar el moment difícil a amics o familiars i els hi retornava tant aviat com arribava el proper xec.
Era experta en sortir-me'n sense gaires recursos i demanar ajut quan em feia falta, i al contrari de sentir-me’n avergonyida, estava orgullosa de la meva història personal de crèdit interpersonal. També m’hi acollia en el fet que molts amics músics (i amics comercials, ara que ho dic) també passaven cicles de festa i de fam. En resum, sempre me’n sortia.
Però aquesta vegada, hi havia un problema diferent. El problema era que Neil em volia deixar els diners.
I jo no ho volia acceptar.
Estàvem casats.
I no ho podia acceptar.
Tothom pensava que em portava de manera estranya no acceptant-lo.
Tot i així, encara no podria acceptar-lo.
Havia estat guanyant el meu propi sou com una músic treballadora des de feia una dècada, tenia els meus propis empleats i despatx, pagava les meves pròpies factures, podia resoldre els meus problemes jo sola, i sempre havia estat independent financerament de qualsevol persona amb qui anava al llit.
No només això, era famosa per ser una icona feminista sense afaitar, una reina fes-ho-tu-mateixa, la que va deixar el seu discogràfic públicament per començar el seu propi negoci. La idea de la gent veient-me acceptar ajut del meu marit em feia sentir incòmode. Però aguantava, fent servir l’humor. Neil normalment pagava el compte als restaurants cars, i en trèiem ferro.
Ja m’està bé, bromejava jo. Tu ets més ric.
L’endemà m’assegurava de pagar l’esmorzar o el taxi a l’aeroport. Em donava un sentit de confort saber que encara que compartíem despeses aquí o allà, no necessitava els seus diners.
Sabia que el forat actual que havia de cobrir era petit, sabia que estava a punt de llançar el meu disc recolzat amb la campanya de micromecenatge. Sabia que tornava de gira, i que tot, lògicament, apuntava a que aquest tio simpàtic—amb qui estava casada—em podia deixar els diners. I no passava res.
Però no podia. No. podia.
Havia xerrat sobre això amb Alina i Josh prenent un cafè unes setmanes abans de la festa de casament. Ells eren els amics íntims amb qui havia anat a l’institut, pels qui, a la seva boda, vaig fer de best man (la maid of honor havia estat l’Eugene, un amic de tots) i ens havíem estat compartint els nostres drames personals durant molts anys, normalment mentre jo dormia en sofàs seus cada vegada més macos mentre avançaven d’Hoboken a Brooklyn a Manhattan. Féiem torns jugant amb el seu nadó Zoe, i els vaig dir que no volia fer servir els diners del Neil per afrontar la manca de fons, i em miraven com si fos idiota.
Però això és tan rar, va dir l’Alina. Ella és escriptora de cançons i una autora publicada. La meva situació no li era aliena. Esteu casats. 
I què? m’esqueixava. No em sento còmoda. No ho sé. Potser tinc massa por que els meus amics em jutgin.
Però, Amanda… som nosaltres els teus amics, va dir l’Alina, i som nosaltres que pensem que estàs boja.
Josh, el catedràtic de filosofia, assentia amb el cap i em mirava amb el front solcat com sempre.
Per quant de temps creus que ho mantindràs així? Per sempre? Estareu casats 50 anys i tal i mai no barrejareu els vostres ingressos?
No hi tenia resposta.
Neil era el tipus de persona per afegir-hi compromisos, o jugar, però la meva por més profunda era que d’alguna manera li deuria alguna cosa. Li seria en deute.
Aquest era un nou sentiment, aquest pànic, o potser un de vell: No havia sentit tan esverada des que d’adolescent em barallava amb crisis existencialistes constants. Però ara tenia al cap un vòrtex de preguntes: Com podria acceptar diners del Neil? Què pensaria la gent? Ell m’ho retrauria? Potser hauria d’esperar a fer aquest àlbum un altre any i anar de gira? Què faria amb la banda que acabava de contractar? I la gent al meu despatx? Com s’ho farien? Perquè no sé gestionar això de manera elegant? Per què m’estic esverant?
Vaig aixecar-me després de tota una nit de voltes i preocupacions. Vaig anar al lavabo i vaig encendre-hi la llum.
Què et passa? li vaig preguntar a la boja amb ulls inflats i nas mocós que em mirava des del mirall. 
No ho sé, em va respondre. Però això no està bé. M’estava espantant a mi mateixa. Què m’estava passant? Estava boja?

Eren les sis del matí, el sol just començava a sortir, i les ovelles belaven melancòlicament. Havíem d’estar dempeus a les vuit per anar a la festa de noces.
Vaig tornar al llit i em vaig arraulir a les aixelles del Neil. Estava completament dormit, roncant. El vaig mirar. L’estimava tant. Havíem passat tantes coses junts aquests dos anys i havia aprés a fiar-me’n totalment—fiar-me que no em faria mal, que no em jutjaria. però hi havia alguna cosa que encara semblava blocat i tancat, com una porta que hauria d’obrir però no es belluga. Em vaig tirar el meu cos a l’altre costat del llit i vaig intentar dormir però el cicló de pensaments no va aturar. Has d’acceptar el seu ajut. No pots acceptar el seu ajut. Has d’acceptar el seu ajut. I llavors vaig començar a plorar desesperadament, sentint-me totalment descontrolada i idiota. Estava cansada de plorar a soles, suposo, i a punt per parlar.

Darling, què et passa?
És britànic, em diu darling.
M’estic tornant boja.
Ja ho veig. Es allò dels diners? Em va embolcallar amb els braços.
No sé què faré durant els propers mesos, respirava fort amb el nas mocós. Penso que hauria d’aplaçar fer el disc si no puc permetre’m pagar a tothom ara. Puc anar de gira aquest any vinent i oblidar-me del Kickstarter fins... no ho sé, podria demanar els diners d’algú altre per passar els mesos aquests que venen, potser podria...
Per què algú altre? em va interrompre tranquil·lament. Amanda, estem casats.
I què?
Doncs, t’aguantes i acceptes el préstec de part meva. O m'AGAFES els diners. Per quina altra raó ens vam casar? Tu faries el mateix per mi si jo estic en un punt entre mig. No?
És clar que ho faria.
Doncs, què PASSA? Preferiria que em deixessis cobrir-te durant un parell de mesos que veure’t així, m’està començant a preocupar. Tot el que has de fer és DEMANAR-m’ho. M’he casat amb tu. T’estimo. Et vull AJUDAR. No em deixes que t’ajudi.
Ho sento. Això és estrany—he tractat aquesta merda tantes vegades i mai no m’ha molestat com ara. És de bojos. Em sento boja. Neil, estic boja?
No estàs boja, darling.
Em va agafar. Em sentia boja, de veritat. No podria treure-m de sobra aquesta idea ressonant, irritant, fent eco pel meu cap com un trencaclosques amarg, un puzle de lògica impossible del que no em podia ni desfer ni resoldre.
Era una adulta, per l’amor de deu.
Que havia acceptat diners de gent anònima aleatòria, al carrer, durant anys. 
Que havia predicat públicament el missatge del micromecenatge, comunitat, ajut mutu, demanar i la generositat meravellosa aleatòria.
Que podia demanar a qualsevol desconeguda del món, amb una rialla valenta i forta, un tampó.
Per què no podia demanar ajut al meu marit?

***
Ens demanem a diari, petites cosetes. Una moneda pel parquímetre. Una cadira buida d’un bar. Un encenedor. Que et portin en cotxe a l’altre costat de la ciutat. I tots, hem de, en un moment o altre, demanar coses més difícils. Un ascens a la feina. Una introducció a un amic o amiga. Un pròleg d’un llibre. Un préstec. Una prova MTS. Un ronyó.
Si havia aprés alguna cosa de la ressonància sorprenent de la meva xerrada TED era això:
A tothom li costa demanar.
Del que jo he vist, no és només l’acte de demanar que ens paralitza—és el que hi ha a sota: la por d’estar vulnerable, la por de ser rebutjat, la por de semblar feble o de necessitar massa. La por de ser vist com un membre pesat de la comunitat en lloc d’un de productiu.
Assenyala, fonamentalment, la separació que hi ha entre uns i altres.
La cultura americana en particular ens ha instal·lat la idea absurda que demanar ajut és igual a admetre el fracàs. Però alguna de la gent més poderosa, exitosa, admirada del món em sembla, a mi, tenir una cosa en comú: demanen constantment, creativament, amb compassió, amb elegància.
I parlem clar: quan demanes sempre hi ha la possibilitat d’un no de l’altra banda de la petició. Si no permetem l’espai per aquest no, no estem demanant de veritat, o estem suplicant o estem exigint. Però és la por del no que ens manté tancades hermèticament tantes boques.
Sovint, és el nostre sentit que no mereixem l’ajut que ens immobilitza. Tant com si és a l’art, a la feina, o en les nostres relacions, resistim demanar perquè no només tenim por de ser rebutjats sinó ni tan sols pensem que mereixem el que demanem. Hem de creure realment en la validesa del que demanem—la qual cosa pot ser molt difícil i requerir caminar la corda tensa sobre el vall de perdició de l’arrogància i mala educació. I inclús després de trobar aquest equilibri, la manera com demanem, i com rebem la resposta—permetent, inclús abraçant el no—és tan important com trobar aquell sentit de validesa.
Quan examines la gènesi de grans obres d’art, startups exitoses, i canvis revolucionaris a la política, sempre pots traçar la història d’intercanvis monetaris i no monetaris, els patrons amagats i els favors subjacents. Potser que estimem el mite de Steve Jobs treballant com un esclau en el garatge dels seus pares a la Silicon Valley per crear el primer ordinador Apple, però el biòpic no es complica amb aquella escena possiblement incòmoda en la que—segurament davant d’un sopar de carn picada macrobiòtica—Steve havia de demanar permís als pares per fer servir el garatge. Tot el que sabem és que els pares van dir que sí. I ara tenim iPhones. Cada artista i emprenedor que conec té una història d’un mentor, mestre, o patró desconegut que li va deixar diners, espai, o algun tipus de recurs estrany que li salvés la vida. El que fos necessari.
Crec que no he perfeccionat l’art de demanar, ni de lluny, però ara veig que he estat sense voler una aprenenta de l’art durant molt de temps—i quin viatge més llarg i estrany ha estat.
Va començar de debò el dia que em vaig pintar tot de blanc, em vaig vestir de núvia, vaig respirar a fons, i amb un grapat de flors al puny, vaig pujar sobre una caixa d’ampolles de llet al mig de Harvard Square.